CATALUNYA & ESPANYA – EL CONFLICTE DE LA INDEPENDÈNCIA 4

Al marge de com es manifesta aquest conflicte (política … gent enfrontada … més política), l’evolució i els seus motius van per davant, ja que en si mateixa és un cop de poder en tota regla.

Hi ha moltes coses que separen un ésser humà d’un altre, una d’elles, la identitat individual. Potser la més important ara per ser la protagonista d’aquest assumpte, i és el que s’està posant en evidència, no només per a Catalunya sinó per a tots.
D’entrada, situem-nos.

La identitat
La idea d’identitat és una cosa que ve amb el desenvolupament de la ment, és a dir, des de la ment ens adonem què és això de la identitat (= poder). I ho fem amb la vivència de «l’altre». Em veig a mi mateix perquè em diferencio del que no sóc. Aquest «diferent» que és dins el mostré cap, gestionat des de la ment, és definir, i definir és el que fa un diccionari. Milers de paraules que són conceptes diferents que no han d’estar enfrontats. «L’altre» (… el «diferent a mi») no és una amenaça, sinó un nou camí on puc intercanviar coses noves.

Però en la pràctica, això encara no és així. El món és ple de conflictes pels assumptes de la identitat que és el poder, i això és fàcil entendre per què passa: simplement … És que no hi ha desenvolupament de la ment.
La ment no és acumular dades, ni marejar-les d’un lloc a un altre del cap. És un instrument per crear, amb tot el que porta a la motxilla aquest assumpte. Amb el seu desenvolupament l’anirem comprenent. La ment ens aporta el adonar-nos de la nostra identitat individual, així com la identitat de l’altre. Llavors, quan consideres, respectes. El respecte natural per la intimitat (la identitat individual de l’altre) és una característica d’evolució. És senyal que estàs digerint la diferència, doncs on més la vius es a «l’altre» un assumpte que t’has de guanyar. Si consideres i entens la diferència, no rebutges. No hi ha ràbia, ni ganes d’imposar, ni rebutjar. Són emocions conseqüència de veure la diferència com una amenaça. I ho veus així perquè és un poder i encara no has comprès que en aquest món hi ha espai per a tothom.
Quan un considera l’altre és perquè es considera a si mateix. D’aquí neixen moltes coses, entre elles el respecte per l’espai de cadascú, sigui físic, siguin idees. Es trenca el paper de superior-inferior perquè com identitat individual i diferenciada, tots som únics i importants. Respectar la individualitat de l’altre significa consideració del mateix. El nostre desenvolupament és aquí.

Però el principi individual no està reconegut socialment ni oficialment. Ni tampoc ho han afavorit des de les parts de la societat més conservadores, perquè suposa una igualtat que no els interessa. No està considerat que un individu pugui arribar a la veritat per si mateix, ni a decidir assumptes importants, ni a autocurarse entre altres coses. Però això no importa, ja que al marge de la desconsideració i auto-desconsideració, l’individu avança, perquè ningú pot aturar l’evolució, i arriba un moment que es fa tan sorollós, que crida l’atenció.

Llavors per què hi ha Separatisme?
Des d’on veiem les coses? Des de les emocions, la realitat es veu com un «m’agrada o no m’agrada». Llavors, el que m’agrada l’accepto (perquè ho veig afí, familiar) i el que no m’agrada és perquè ho veig aliè i llavors el rebuitjo, el separo. En canvi, des de la ment, una persona és una identitat més d’aquest món.
Des de la ment, separar no és apartar, sinó definir, diferenciar (recordeu, com el diccionari).

Estem davant el desenvolupament de la ment que aporta aquest principi individual, i que suposa l’avenç més important per a l’ésser Humà en aquests temps.
Tot aquest assumpte és una cosa que va més enllà de Catalunya … Espanya … És una cosa que existeix en tot el món, el que passa és que el poble català ara ho posa en evidència per a tothom.
Els conflictes socials vénen tots, amb una forma o una altra, per temes de poder (poder = identitat). En la Naturalesa tot està clar, però en el moment que entren les persones a fer i desfer, comencen els problemes, I és que el poder és una cosa que tots volen, però … Per què?

Per entendre-ho, vegem al Poder com una identitat que evoluciona perquè nosaltres estem evolucionant i depèn d’on siguem, ho anem a veure d’una manera o altra.
Persones, països … Són identitats diferenciades, cadascuna amb el seu paper en el món. De vegades és el torn d’una, i altres vegades d’una altra. Que una identitat en un moment donat tingui protagonisme no vol dir que sigui superior. Aquesta absurda idea de «el superior i l’inferior» hem de treure ja dels nostres filtres per veure la veritat. La Naturalesa ens mostra que tot és igual d’important en un bosc, tant l’esquirol com el cuc. I en els ecosistemes socials ens hem trobat amb el mateix. Tots existim per alguna cosa.

Catalunya és la impulsora del poder individual. Què vol dir això? Que Catalunya està fent que tothom es plantegi que una persona és intel·ligent i té capacitat per a decidir per si mateixa. Sí, d’acord, ho està fent amb molt soroll, i de vegades apareixen reaccions que millor no mirar, però de fons l’important va per dins, i el que està clar és que es veu que l’assumpte és més important del que aparenta. El principi individual és la base del factor Humà. I això és l’inici del canvi més important dels últims temps.
Aquest «jo puc» ha de ser cosa ja de cadascú. És evolució natural, i és important fer-ho pel que significa.
I això qui ho propicia és la ment, cosa que ens desperta la identitat, i que ens fa veure que el fet que «altres pensin» no ha de ser una amenaça per a ningú.

Analitzem els matisos …

No és separativitat, és consciència d’ecosistema.
Un ecosistema és una identitat, que es defineix per unes característiques, concretes, específiques, autoregulat per si mateix. Identitat, integritat … Ser allò i no una altra cosa i ha de quedar definit perquè cada moviment quedi dins el seu ordre natural, per assegurar la seva supervivència. En termes pràctics podem dir-li aïllament. Una persona, poble, tribu de vegades ha aïllar-se per sobreviure. És el principi tancat d’autoregulació.

L’assumpte del jo i l’altre
Alguna cosa es comença a definir diferenciant-se. Apareix el concepte del jo oposat a tot el que no sóc jo, sinó l’altre, que depèn de com es gestioni es viu com separativitat o com a definició com us he explicat.

L’altre … «tot el que no sóc jo»
L’assumpte de l’altre és una cosa que t’has de guanyar, quan ets capaç de comprendre el concepte de la diferència. I això vol dir deixar-la de veure com una cosa hostil i es dóna quan consideres l’existència d’un altre poder més de tu. La interferència és el veure-ho com amenaça (substància emocional). Des del emocional és hostilitat i no es pot forçar a veure d’una altra manera perquè la visió està determinada per un ordre químic. Aquesta part de nosaltres que veu i considera «l’altre» és mental.

El que és aliè no ha de ser una amenaça.
Aquesta és la manera de veure on està cada un, si tires cap el conegut segueixes en l’emocional. Quan desenvolupes ment, busques la novetat, perquè com a individu estàs format. Tens aquest «cargol» anomenat identitat, i això significa en la pràctica consideració per tu i per tota la resta. Si aquest «cargol» estigués en la majoria de les persones el món estaria diferent. Un poble intel·ligent no destrueix la naturalesa, no crea els conflictes que hi ha al món. Sí … Del que es tracta és de que comenci ja a haver vida intel·ligent a la Tierra😂

Però què és Catalunya?
Qui és «el poble català»? Fixeu-vos que al llarg de la història ha estat un lloc receptiu a la multiculturalitat i ho segueix sent. La immigració ha estat sempre benvinguda. Per a mi, reflecteix l’essència del que és realment Espanya, una unió de diferents «pobles».
I ara tornem a l’assumpte de la diferència, un assumpte que succeeix dins. La mateixa identitat catalana és la pluridiversidad en persona, i la seva fletxa (direcció, intenció) ha estat així sempre. És com un Sol, que irradia cap a fora la seva persona i essència. Sempre, amb la mirada internacional a la diferència cultural ha estat bressol d’immigració i ho continua sent. Ens volen a tot el món, perquè tota la terra desprèn aquesta direcció.
Aquesta és el bressol del principi Humà, el clic que desperta la ment, la identitat individual, la societat Humana … Individus perfectament íntegres i diferenciats convivint en un mateix espai. L’exemple de societat intel·ligent.

Qui es salta la llei?
En això hi ha de tot tipus de crítiques, sobretot en l’assumpte que si és saltar-se la constitució. Per a mi hi ha dos tipus de lleis, les que ja existeixen (evolució) i les que s’han fet per sostenir la realitat, i que a més els mateixos polítics s’han saltat al seu gust.
El moviment del desenvolupament de la identitat individual obeeix a altres lleis més precises, i que també seran plantejades en aquest acte quan s’observi amb més consciència. L’única cosa que sembla sobrar en aquest sorollós procedir és la reacció emocional, però és el reclam per a un món … emocional. De moment, és el que hi ha Jejejeje.

Meritxell Castells 28/9/2017

A %d blogueros les gusta esto: