No hi ha pitjor cec que qui no vol veure, i aleshores negarà la veritat fins a l’últim àtom.
Cada territori expressa l’essència d’una identitat que evoluciona en el temps, com cada cèl·lula del cos… Unes ho fan abans i altres després. Qui vol avançar s’enfronta a qualsevol tasca, començant per veure el sentit del qual li impedeix arribar al seu destí, que és la integritat de la seva identitat. La identitat Amor es presenta de múltiples formes, i amb resistència, pot entrar en el mateix bucle d’alguna de les formes de la seva transformació, dins de la falta d’intel·ligència de reconèixer un principi per sobre de la dualitat moral. Defineixo l’essència i m’entendreu… Catalunya representa l’Amor, la Bellesa i l’Art aplicat a l’empatia de la mateixa persona. És un nexe amb l’essència de la Humanitat, en procés d’aprenentatge. Qui vol estar ferit, busca excuses per ser-ho, dins de l’aprensivitat de la mateixa tossuderia de no voler veure, i que és rebutjada des de l’orgull d’un intent d’intel·ligència. Quan un poble està molt perdut, els esdeveniments el porten a atraure allò que li fa falta, i en aquest cas la immigració ha aportat el que d’entrada semblava l’enemic dins de casa, però ha estat el catalitzador de la veritable essència catalana. Quan hi ha feina per fer, aquesta apareix. La immigració va frenar una mica l’autodestrucció i va donar l’oportunitat d’apropar-se al seu objectiu. La història no deixa coses pendents, tard o d’hora apareixen per omplir totes les baules i per assegurar-se que en un futur, tot estigui disponible. Hi ha cèl·lules del cos que destaquen per la seva “tasca valent”, com el sistema defensiu. Hi ha pobles que destaquen per ser la combinació d’elements que porten a l’alliberació del que et separa de la Bellesa del planeta. Catalunya n’és un. Estimar o no estimar… No es pot viure amb el rancor d’un fet a la història, que conflueixen quan un decideix estimar per sobre, i aprofitar el conflicte per créixer. L’Amor alliberarà la Bellesa interna. La terra catalana serà una expressió de Bellesa intel·ligent pel món quan deixi de recrear-se en el ressentiment per lo rebut i enfoqui la seva voluntat a la transformació. No es pot aconseguir la independència d’una identitat amb un lligam d’alguna cosa que quedi per fer. El llaç entre els pobles continua en forma d’alguna cosa que requereix treball. A vegades l’obra d’art és la mateixa persona.
Meritxell Castells escrit el 21/3/2015. Publicat el 6/11/2015