Catalunya & España El conflicte de la independència (3ª part)

images

SEPARAR O DEFINIR? Tota cultura necessita definir-se, manifestar la seva identitat. Veure-ho com separació o definició depèn del nivell d’evolució dels implicats. La identitat comença en el pensament de cadascun.

 

La identitat lingüística necessita un procés d’arrelament a la terra, que no només són les pedres i tot el que compon un terreny, sinó també els cossos de la gent que hi formen part.
Un conflicte, manifestant una forma o una altra són com fletxes anant en diferents direccions. Però fins i tot, això té un sentit, i Catalunya, per moltes coses, entre elles la potencial acollida d’individus de diferents cultures, representa una identitat de gran diversitat.
Per poder entendre el procés evolutiu d’aquesta identitat diversa, entrem en el com les persones elaborem el coneixement.

La Identitat és dins de cadascun i no una cosa que es forma des de fora, per això el coneixement és una cosa a desenvolupar i entra en conflicte amb el que la societat ha inculcat.

A partir del món que percebem, elaborem sensacions i sentiments, que ens provoquen afinitat o repulsió (ens són familiars o no, simpatia o antipatia). Això és característic de la substància animal, que juntament amb la mineral i la vegetal forma part de nosaltres.
Però un ésser humà és més que això… Independent que una cosa ens agradi o no, podem entendre-la des del coneixement de les seves lleis. No cal identificar-nos amb el nostre voltant per comprendre’l, és més, hem de passar per sobre d’aquesta identificació (el «món» dels «m’agrada o no m’agrada») si volem fer-ho.

Cada etapa del procés de coneixement és vàlida, expressant-se més harmònicament o no depenent si s’aprofita completament per desenvolupament, si no, entra en corrupció.

El que està passant a Catalunya ens demostra un cop més que la corrupció és una reacció en cadena de desordre. La solució més adequada seria la que talla aquests esdeveniments d’arrel. Identitat no vol dir separativitat, sinó definició. Això és un repte que hem d’entendre tots, però des dels extrems no es veu la veritat, ni es pot actuar de manera correcta. Què vull dir amb això? Ho plantejo amb una pregunta… Si aconseguim la independència, aconseguirem la definició del que realment és la nostra essència catalana? O dins de la separativitat ens estem allunyant de la veritat? La identitat, és un assumpte d’integritat, que ja comença al pensament.

On som ara doncs? En una fase de l’evolució del nostre camí d’identitat que intenta realitzar-se d’una manera correcta, però que, com que no s’aconsegueix, es corromp entrant en separativitat. Veure algú diferent és motiu d’ exaltació al coneixement, i no de separació. Veure a algú fora de l’igual ens obliga a despertar el coneixement, obre noves portes i nous reptes, impulsa al futur i a la continuïtat, perquè aporta més, suma alguna cosa al que ja som.

Vers això en concret, caldria diferenciar una situació d’indiferència, que vindria per una actitud de no interès causada per la finalització de la interacció o simplement l’absència d’interacció en aquell moment pels motius que siguin. En aquest cas, no hi hauria repulsió, simplement desinterès.

El primer canvi hauria de ser en la mateixa acció de pensar, fora de la quotidianitat del no fer-ho i del fet de valorar a una persona com a pensadora per la quantitat de dades memorístiques que és capaç d’acumular. D’aquesta manera veuríem que la identitat és un assumpte de la integritat i que l’únic que estem fent amb una actitud separatista és separar-nos de la nostra definició.

Per ser identitat-integritat necessitem un nou cervell, que ens aporti una manera de pensar fora d’aquesta dualitat separatista, que ja parteix i crea derivació de la actitud moral de classificar-ho tot en el sac del bo o del dolent, de l’afí o el diferent. Hem de «pujar» una escala més en el conèixer, per veure que cada petita fletxeta diferent en forma també part d’una identitat més gran que és per si sola en potència una identitat íntegra.

No està reconegut socialment que un ser pugui arribar per si mateix al coneixement, aleshores aquesta idea no es porta a terme. S’ha de començar a veure les coses tal com realment són per poder avançar. Sembla com si l’assumpte s’està forçant cap a la separativitat, com si hagués imposat un model de funcionament, una idea, de què la realitat és així. Podríem parlar d’un model social de separativitat amb el que es fonamenta la diversitat «intel·lectual»? O millor dit «emocional»?, que és la nostra particular manera de processar a l’altre, independentment de qui sigui realment.

Sí que veure’ns diferenciats a partir del que «no som» és una eina indiscutible, però és afrontar-la amb separativitat el que crea aquest estat corrupte de la persona, i que la col·loca fora de la integritat que realment ens porta a la nostra finalitat.

Definir-nos o separar-nos… Una línia que ens situa al desenvolupament o a la corrupció. La identitat no es pot donar sense integritat. De tots els implicats depèn. Un país intel·ligent, conserva cultures, perquè és riquesa. Ja no és època de re-conquestes ni anul·lacions.

Meritxell Castells 19/5/2016

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: